Aquest abril s'ha fet el canvi de partitura a l'expositor instal·lat a la Casa museu amb la intenció de difondre el fons de la capella de música de l'Arxiu parroquial. L'actual, que podreu veure fins al 7 de juny, és del segle XVII i n'és autor Joan Barter, que fou mestre de la capella de la Catedral de Barcelona entre els anys 1682 i 1696. És una composició per a veu solista amb acompanyament de violó i arpa.

Aquestes setmanes, personal de l'Àrea de Cultura i l'arxivera municipal, estan duent a terme el canvi de camises de les partitures de l'Arxiu parroquial. Les camises són les carpetes que protegeixen els documents. Aquesta actuació s'emmarca en les previstes arran del conveni signat pel Bisbat de Girona i l'Ajuntament de Canet ara fa nou mesos.

Joan Barter (ca. 1648-1706)

Joan Barter nasqué a Mequinensa (Baix Cinca) a l’entorn de 1648. Les primeres notícies que es conserven el situen d’infant cantor a l’escolania de la catedral de Lleida, on es formà amb Juan Merino, mestre de capella entre 1661 i 1668. El 5 de gener de 1664, Barter va rebre una gratificació econòmica del capítol de la seu lleidatana pels serveis prestats a la capella fins aquella data, probablement a ran del canvi de veu que el deuria afectar d’un temps abans. El 1668 el mestre Merino guanyà el magisteri de la catedral d’Ourense i el capítol lleidatà nomenà Barter mestre interí de la seu, càrrec en el qual fou confirmat, sense oposició, el 7 de setembre de 1668. A finals de febrer de 1682, traspassava el mestre de la catedral de Barcelona Lluís Vicenç Gargallo; cinc mesos més tard, el capítol barceloní convocà oposicions per cobrir la vacant, a la qual s’hi presentaren Felip Olivellas, mestre del Palau de la Comtessa de Barcelona; Josep Pujolar, mestre de La Seu d’Urgell; i Joan Barter. A principis de juliol, el tribunal examinador –format per Anicet Baylón, mestre del Reial Col·legi del Corpus Christi de València; Benet Buscarons, mestre de capella de la basílica del Pi de Barcelona; i Rafael Simó, resident del Palau de la Comtessa, va atorgar la plaça a Joan Barter, el qual fou nomenat el 13 de juliol de 1682. En el decurs de la seva etapa barcelonina va intervenir de jurat en les oposicions als magisteris de les seus de Lleida (1686) i Girona (1688). El 7 de desembre de 1696, Barter va sol•licitar la jubilació al capítol barceloní, el qual li concedí deu dies després, mentre nomenava coadjutor al jove Francesc Valls, fins aquell moment, mestre de capella de Santa Maria del Mar de Barcelona. Barter, que va sobreviure deu anys després de la jubilació, traspassà el 5 de desembre de 1706; les seves despulles reposen al claustre de la catedral de Barcelona.

Tono Ruyseñor, clarín del albor (CMar: Au-45)

Títol diplomàtic: «Barter / Tono solo a la Purª Concepcion / Ruy señor clarin del albor». Íncipit literari: Ruyseñor clarin del albor. Veu solista: [Tiple]. Instruments: Violó, Acompanyament d’Arpa (amb xifra). Tonalitat: Fa M. Format: 3 folis apaïsats. Datació aproximada: Finals del segle XVII. Estat de l'obra: Complet. Observacions: Mateixa música que CMar: Au-44.

Aquest tono forma part de la trentena d’obres escrites en romanç que s’han conservat de Joan Barter, en les quals aquest autor es mostra hereu de la tradició estilística i expressiva iniciada pels seus antecessors en el gènere: Joan Cererols, Lluís V. Gargallo i Francesc Soler. El terme castellà tono designa aquí un estil d’escriptura amb un caràcter més intimista que el del villancet, el qual, si bé des del punt de vista formal seria equiparable al tono, en l’època de Barter es reservava per a l’estil concertat del diàleg policoral. També és cert que el llenguatge musical del tono adquireix una major inversió expressiva en la sonorització que hom fa del text i respecte a això només cal observar el tractament que fa Barter d’alternances dinàmiques entre passatges “despacio” i “con ayre” –«suspende la voz» i «y al sol que hoy amanece», o «admire en suspensión» i «pues toca su bienvenida»–, i l’ús de silencis suspensius per representar en el mateix disseny sonor el terme «suspención», un exemple clar del dramatisme expressiu del Barroc. D’altra banda, en aquest tono, com en d’altres, Barter articula el discurs compositiu a través del diàleg entre la veu i el violó solista, els quals intercanvien els dissenys melòdics d’acord amb un dinamisme imitatiu pròpiament barroc. Aquest dinamisme també es fa palès en la mateixa estructura formal del tono, en la qual l’«Estribillo» Ruyseñor clarín del albor –amb les variants internes de contrastos rítmics– alterna amb la «Copla», Si la rosa regna, per cloure la forma amb la repetició final de l’última part.

Font biogràfica i documental: Josep Maria Gregori i Cifré, musicòleg